Ramon Bielsa, pessebrista. Sabadell, 1936

Anem a trobar-lo per parlar una bona estona de les dues passions que formen part de la seva vida. Els records flueixen de pressa i s’entrecreuen formant un torrent de paraules i vivències riquíssim.

En Ramon és un home savi, de tarannà discret, detallista, enginyós, patidor, compromès. Potser de poques paraules però les que gasta són ben rumiades, amb un bagatge cultural immens que intenta amagar darrere una barrera d'humilitat i senzillesa que defensa en va en un intent de passar desapercebut però els que el coneixem, sabem molt bé que per molt que ho provi no ho aconsegueix. Amic dels seus amics, tal vegada pocs, però bons. Li agrada compartir una bona taula amb els companys pessebristes, on el fa feliç un senzill pa amb tomàquet i pernil i si pot ser unes bones carxofes, també.

Les arts gràfiques han estat el seu ofici fins a la jubilació. La composició, el disseny, la impressió no han sigut cap secret a l’hora de confegir centenars de fulletons, cartells i targetes que durant molts anys van omplir de colors i sensibilitat la cara gràfica de l’exposició de pessebres anual. I les seves grans passions són el pessebrisme i el teatre.

Des de molt jove disposa d’una habilitat acurada per l'escenografia que va poder desplegar amb rigor i entusiasme durant els anys que va estar vinculat a Palestra, on era un mestre de l’attrezzo. Al mateix temps la va aplicar amb precisió dins el món del pessebrisme, feina que fa amb absoluta dedicació bastint pessebres a l'Agrupació des de la primera exposició.

Les dues passions han anat sempre de la mà i s’han reforçat mútuament.

- Quants pessebres deus haver fet a la teva vida i quan va començar aquesta afició?

Ui, no ho sé pas, molts. El pessebre si ve de tradició familiar el comences a estimar de ben petit, creix amb tu i si pel camí trobes companys amb qui compartir aquesta dèria llavors ja no té aturador.

Després de la mili vaig conèixer a en Joan Alay que era el mestre dels pinzells, els cels i els núvols eren incomparables i en Rafel Vilanova que era l’inventor d’estris elèctrics i tots tres fèiem el pessebres a les Germanetes des de mitjans dels 60 fins a les acabadelles dels 70.

A partir de 1977 vàrem seguir formant equip amb el Joan a l’Agrupació, fent pessebres a l’exposició.

He tingut la sort de tenir grans companys i millors amics.

-D’entre els molts pessebres segur que n’hi ha un o uns quants que recordes amb especial emoció, oi?

I tant! El que es va bastir al Casal del Centenari de Sabadell Ciutat a la Rambla, el de la serralada de Montserrat amb Monistrol als peus. Vaig fer totes les cases del poble, era un pessebre de gran format, d’uns dos metres. Recordo un accident elèctric en que una enrampada em va fer brillar com les bombetes de Nadal. Crec que vaig fer més claror que el focus que estava muntant.

Altres van ser el de Meteora, el de les cases pirinenques, el de la Manxa amb 3 molins, fets amb pots d’olives, folrats amb arpillera i guix i les teulades de cartró amb gairebé 800 teules.

-I dels diorames de pessebres artístics de gran format al que dona la benvinguda a l’entrada de l’Acadèmia...

Sí, em vaig incorporar a l’equip que feia el pessebre de benvinguda deu fer uns vint-i-set anys, segurament el Nadal de 1995, els anys em ballen. Aquest pessebre es va començar a fer al Casal del Centenari, amb unes figures, gairebé de tamany natural, obra d’Adolf Salanguera. L’entrada, al peu d’escala, és un lloc que dona bon joc per fer muntanyes, cascades, reis passant per un pont tibetà, un any fins i tot una barca hi vàrem posar..., en fi...

Han col·laborat força companys, al Pessebre de Benvinguda, en Pere López, gran amic, el veterà Marcel·lí Pol, en Josep Grimau i el seu fill Quim... i d’ altres que han anat afegint-s’hi. Recordo una anècdota compromesa. Al moment d’una inauguració, amb totes les autoritats presents, va començar a vessar la bomba d’aigua del pessebre sense aturador, i va baixar un parell de graons fins al carrer... i vàrem haver de sortir a fregar aquell desgavell.

Ara el material i les eines són molt més fàcils, sobretot l’elèctric. En Rafel Vilanova va inventar un artefacte a les Germanetes per il·luminar un pessebre on es feia de nit i de dia, a base de crear corrent amb una mena de cilindre que movia un Mecano i feia introduir uns triangles dins uns recipients plens d’aigua, que eren els anomenats “dompedros” ... (riu) Em pregunto d’on van sortir-ne tants... La corrent alimentava unes bombetes del ciclorama i en feia variar la intensitat cíclicament. Funcionava la mar de bé!

Arribats a aquest punt cal dir que la vida del pessebrista a vegades és un pel agosarada i no exempta de riscos. (Riu...)

-I la vinculació amb el teatre quan apareix?

També en acabar la mili, va ser a la mateixa època. Formava part del “Cuadro escénico del Centro Parroquial de la Purísima Concepción” que va ser la llavor de Palestra, i es va crear a principis dels anys cinquanta, jo sempre vaig estar darrera el teló, fent l’attrezzo, buscant estris per les escenografies en llocs ben insospitats.

En Ramon és un home de grans recursos i solucions senzilles, però de gran efectivitat.

Conserva molts bons records de quan l’enginy, la imaginació i la voluntat eren les més valuoses eines per aixecar projectes amb un grup de companys, amics i amigues que van esdevenir importants escriptores, actors i actrius sabadellencs de teatre ben reconeguts més enllà de la nostra ciutat, tals com Lluïsa Forrellat, autora de Siempre en capilla, El primer assalt, Retorn amarg, Foc latent i Fran

cesca Forrellat, autora de Regimiento de caza 43, Dos razones, La vostra sang, i sobretot Ponç Pilat, de la que en té l’escenografia tan clara com si l’acabés de fer.

-Ramon què els diries als nens i a la gent jove que s’apropen al pessebre?

(Es queda pensant una estona i deixa anar una reflexió que defineix molt bé com és ell mateix.)

Els diria que cal paciència, saber observar, estar disposat a aprendre sempre i que no oblidin que fer el pessebre és un acte d’humilitat, i per tant ens hi hem d’apropar de la mateixa manera.

Gràcies Ramon, un mestre, un bon home savi.

Montserrat Masagué/Maite Marsiñach