LA VIDA A CASA D’UN PESSEBRISTA



En 80 anys d’història en una agrupació és fàcil que hi passin diferents generacions d’una mateixa família, en la nostra dèria de conservar i divulgar la tradició hi trobem fàcilment fins a tres generacions que conviuen en la mateixa afició, tot i que costa trobar jovent que continuï dedicant hores de son i lleure a un art que fa com les danses: Es fa i es desfà. Potser la gràcia es troba en que la seva vida de lluïment es curta i es renova cada amb la mateixa empenta, perquè la mou el retrobament amb arrels que venen de molt endins i de molt lluny.
En aquest article, la Pilar Porcel, esposa d'un gran pessebrista en Ramon Avellaneda i Camins i mare  d'en Zequi  mestre pessebrista i àvia de la Mar i la Clara pessebristes novelles,  explica les seves vivències del que significa un trosset de vida entremig de molsa, guix, figures. 


LA VIDA A CASA D’UN PESSEBRISTA
El fet de bastir pessebres és una tradició molt arrelada a les llars catalanes.
Recordo amb una certa enyorança els pessebres que any rere any presidien amb timidesa el menjador de casa durant les festes de Nadal. Eren populars, només la molsa embrutava. Un cop d’escombra i tot tornava al seu lloc. La vida i el seu dia a dia continuava. De totes maneres Nadal hi era present.


De més gran, quan em vaig emancipar vaig seguir amb la tradició encara que només fos sobre la taula del despatx professional. El meu pessebre en aquella època es limitava al Naixement, L’espai no donava per més, però la tradició es va mantenir. No hi podia faltar, quan arriba Nadal a casa d’un pessebrista.

Vaig anar a raure a la família Avellaneda, una família on la tradició pessebrista, omplia el sentiment de tots els germans. Tots en feien a casa seva, segurament mai es varen preguntar el per què, era el més normal, entrava en el dia a dia dels quefers dels desembres anuals, si en alguna llar per Nadal no s’hagués bastit, s’hauria trobat a faltar.

Quan en Ramon i jo vàrem tenir casa pròpia per Nadal hi era present. Els nens varen aprendre que el pessebre no era una joguina, era la manifestació corpòria de l’arribada de Nadal, la festa de l’amor i la companyonia. A casa i arreu, s’havi
a de respectar.

Quan la mainada va ser més grandeta, en Ramon es va atrevir a fer-ne un d’artístic. La primera dificultat: A on? L’espai brillava per a seva absència. Un pis petit, molta mainada i molta activitat donava poc marge de maniobra però es va trobar la solució. Amb quatre fustes ben posades es va engiponar una mena de gàbia que va permetre afegir una mica més d’espai al menjador de casa.

De mica en mica hi varen créixer muntanyes i valls, petits poblats a la llunyania i masies amb algun cobert o alguna cova a la muntanya per poder aixoplugar a la Sagrada Família.

Ni un bri de fang va anar mai per terra. La taula del menjador feia d’obrador i es muntava i desmuntava la parada sempre que feia falta. El pessebre era prioritari però la convivència també, estava arrelat al cor de tots plegats que qualsevol incomoditat es superava, tots, adults, infants i visitants respectaven el minuciós procés de bastir-lo i per Nadal lluïa amb solemnitat.

Malgrat l’espai que ocupava no feia nosa. Era allà, senyal fefaent que havia arribat Nadal. Era allà, proclamant la necessitat de ser homes de bona voluntat.

Al cap de 2 o 3 anys d’endegar aquesta mena d’envelat es va decidir presentar el nostre pessebre al concurs de l’Agrupació de Pessebristes de Sabadell. Va guanyar el primer premi amb la possibilitat que els anys avenir en Ramon Avellaneda pogués bastir un a l’exposició col·lectiva de l’Acadèmia Catòlica. Cosa que va fer fins l’any de la seva mort.

No ens vàrem alliberar de la gàbia pessebrera doncs els anys següents seguint la tradició iniciada pel seu pare, l’Ezequiel va continuar la tasca.

Val a dir que durant tots aquests anys, a casa, per Nadal s’hi construïen dos tipus de pessebre que convivien sense barallar-se. Un d’ artístic iniciat pel pare i seguit per un dels fills i un altre de popular fet pels més petits de la família.

Sense grans discussions, sense cap escarafall, any rere any, el PESSEBRE ens recorda l’amor entre els homes de bona voluntat.



Pilar Porcel i Omar

Juny, 2022