Avui parlem amb CAROLINA BARDERI, pessebrista.
 |
| Valeri Barderi i Soler |
La Carolina és sòcia de l’Agrupació, per “herència” i per convenciment. El seu avi Valeri Barderi i Solé ,1890-1960 i el seu pare Valeri Barderi i Sagristà 1927 – 2001 , varen ser destacats figuraires i pessebristes que van traspassar la seva passió a la neta i filla i aquesta als seus fills i nets. Es podria dir que l’avi va obrir traça, continua oberta i va endavant .
La tradició de fer el pessebre de molsa ha estat sempre present a casa seva però fa poc s’ha llençat de cap al pessebre de diorama, ella mateixa diu que és a les beceroles, però tot es començar i perdre la por a les tres dimensions.
I encetem una conversa que flueix plàcidament, on un enfilall de records es lliguen i deslliguen durant una bona estona.
- Parla’ns dels “teus” pessebristes.
El meu avi era en Valeri Barderi Solé, el vaig conèixer molt poc perquè jo tenia 2 anys quan va morir, però a la familia ha quedat part de la seva obra que era ben extensa, però dispers perquè regalava peces a tothom que li ho demanava. Era , un gran creador de figures populars, disciplina que va aprendre a l’Escola Industrial d’Arts i Oficis de Sabadell. Sempre va estar molt vinculat al mon bohemi de la ciutat amb pintors, poetes, figuraires…
 |
| Valeri Barderi i Soler |
El 1951 els seus amics gairebé el van obligar a exposar les seves obres, més d’una trentena i es va fer a Belles Arts, entre el col·lectiu d’artistes que el van animar ensenyar el seu capital artístic a la ciutat de Sabadell, hi havia en Joan Oliver ( Pere Quart ) escriptor, Marius Vilatobà , Joan Vila Casas, i Joan Vila Puig, pintors. Camil Fàbregas, escultor, Lluis Mas, historiador, pessebrista. Josep Sanmiquel, conseller Municipal de Cultura, mossèn Camil Geis, sacerdot, músic poeta. Andreu Flaquer... tots ells peces clau del mon cultural de Sabadell d’aquella època.
En Joan Oliver li va dedicar un poema en motiu de l’exposició que conservem amb molt d’afecte. Va ser un gran reconeixement a la seva obra.
El meu pare Valeri Barderi i Sagristà, va créixer veient figures, quadres i pessebres, i va seguir el seu exemple, però clarament, no tenia el seu do per treballar el fang, però si per el pessebre, els feia de guix, i sempre participava al Concurs Local de Pessebres i va obtenir forces guardons , per tant la meva relació amb els pessebres i les figures ve de molt lluny, les he viscut des de ben petita, els de casa em deixaven remenar quan s’acostaven els preparatius per Nadal i em fascinava veure com creixien paisatges i cases de guix.
A la família tenim figures de l’avi i del pare i també en te molta gent que ni tan sols coneixem, a l’avi li agradava molt regalar-les.
- I arriba un dia que dius, vull aprendre a fer pessebre de diorama
Si. És una assignatura pendent. A casa seguim la tradició, tant els meus fills com jo sempre
 |
| Valeri Barderi i Sagristà |
hem fet el pessebre de suro i molsa. M’agraden tots els tipus de pessebre, els tradicionals del nostre país i els de fora, cadascun te el seu misteri i al capdavall tots transmeten el mateix missatge.
Però si, sempre he volgut aprendre a fer pessebres de guix, arribo i em trobo que el poliestirè va substituint allò de pastar guix i aixecar parets, cal reconèixer que potser és més fàcil de treballar, no pesa, és efectiu...però allò de remenar, esperar el punt òptim de treball i sentir-se com un autèntic paleta, és molt temptador.
Que t’ha proporcionat el teu inici en el diorama?
El primer de tot conèixer gent fantàstica de les que espero aprendre molt, perquè m’adono de que no se res quan et veus davant d’un forat buit.
 |
| Valeri Barderi i Sagristà |
Amb el que estic vivint, animaria a tothom a grans i petits a fer pessebres, a aprendre a provar, i a formar part de l'Agrupació que acaba de complir 80 anys d’història, com a lloc de trobada de tota aquella gent que tenim inquietuds artístiques, i que no volem que es perdi la tradició pessebrista. Modestament m’agradaria que a l’Agrupació es fessin més tallers, cursos i trobades de socis amb més freqüència, per fer xarxa.
Gràcies Carolina per compartir un llegat que continua ben viu.
Text: Montserrat Masagué
Fotografies: Carolina Barderi.